Bona tarda. Cal que enceti la meva aportació a aquest homenatge amb una obvietat: Aquesta breu ressenya és simplement la meva visió personal sobre el pensament i la praxi política de la Mercè, feta des de la honradesa intelectual, el respecte i l’ estimació.
La Mercè en els seus 84 anys de vida va fer un llarg periple en uns moments apassionants de la història d’ aquests país i del món: República, insurrecció feixista i guerra, Guerra mundial, dictadura franquista, post franquisme, esfondrament del socialisme soviètic, neoliberalisme, etc.. Per altra banda un recorregut vital com tothom que avui tingui més de 80 anys... -Aprofito l’ avinentesa per deixar constància que avui i aquí , entre nosaltres, en tenim uns quants d’ aquestes lleves- Sortosament...
Però evidentment no tothom pertany a la mateixa nissaga ni ha viscut de la mateixa manera ni des de la mateixa perspectiva: La Mercè, per naixença, li va tocar ser catalana, burgesa, catòlica… i acomboiada des del bressol per l’ alta cultura.
Tots aquests elements l’ acompanyaran tota la vida i determinaran el seu pensament i el seu compromís polític. No pas tots la marcaran de la mateixa manera ni amb la mateixa intensitat, és clar!
Dir-se Junoy i Ricart del 1923 al 1936 va significar per a la Mercè viure directament episodis transcendents pel país - amb ulls desperts d’ infant- i conèixer i tractar de primera má , bona part dels capdavanters polítics, socials i culturals del moment. Macià i Gasol , Mir, Picasso i Miró, Chesterton , Claudel o un llavors desconegut Salvat-Papasseit, entre molts d’ altres, formen part de l’ entorn vital de la seva infantesa i adolescència.
Del 36 al 39 les convulsions i contradiccions socials que genera l’ eixecament feixista esquitxen ben directament el seu entorn familiar. D’ aquelles experiències, certament dures, li queda per sempre més una certa inclinació per l’ ordre, o millor dit un rebuig visceral contra el desordre, fins i tot quan va ser capaç d’ analitzar-ne les causes.
La postguerra és foscor i lluita dura per a la supervivència. El seu món primigeni , de fet , ha desaparegut. Les circumstàncies econòmiques familiars per una banda i la repressió franquista per l’ altra, fan gairebé net a Can Junoy.
En aquest moment - anys 40 i 50- la figura i la ideologia del pare impregna tota la seva jovenesa. Són els anys de la seva iniciació artística, fonamentada en la llarga tradició familiar. Darrera hi ha sempre una soterrada però innegable fidelitat al país i a la seva cultura . I també una pràctica religiosa estricta, malgrat les seves contradiccions absolutes amb el nacional-catolicismo predominant.
El maridatge amb en Jaume Guixeres i la mort del seu pare – fets gairebé coincidents- obren un període nou en la vida i en el pensament de la Mercè. La presència i la influència del fill d’ un ferroviari ampurdanès, empeltat familiarment amb les lluites populars més radicals de l’ època – Partit Català Proletari i POUM – la marquen, evidentement. No serà pas, ara, un procés d’ absorció directa de valors que imposa l’ entorn, sinó un procés de maduració personal, de creixement dialèctic, amb i a través del seu company de vida. El que sembla innegable és que a partir d’ aquell moment la igualtat no serà mai més per a la Mercè un concepte filosòfic abstracte sinó una fita incorporada progressivament en el seu pensament. I amb moltes més contradiccions i dificultats en la seva praxi política.
Els 60 i 70 són definitivament els anys del compromís públic. Als Caputxins de Sarrià i a les voreres del carrer Entença es trobarà amb en Jordi Llimona i amb en Lluís Ma Xirinacs amb qui compartirà per sempre més causes i lluites. Cristianisme i Socialisme, Drets socials i democràtics i Drets nacionals esdevindran en la seva vida, no pas dicotomies insuperables sinó sumes integrades en la defensa dels drets de les persones i dels pobles. La seva catalanitat i la seva fe religiosa de naixença i de infantesa s’ han transformat i enfortit a l’ impregnar-se de compromís social.
En aquests àmbits de debat i de lluita hi troba la radicalitat que el seu idealisme reclama i alhora propostes d’ acció ben concretes. La seva vinculació permanent a l’ Assemblea de Catalunya, fins i tot més enllà de la seva disolució formal, o una militància de només 3 mesos en el nou nat PSC-PSOE – les contradiccions eren massa evidents i excessives- ens defineixen clarament el rumb ideològic de la Mercè adulta.
Aquest procés es combinarà, no pas per casualitat, amb un acompanyament militant de 28 anys consecutius del projecte de CUPA. A partir de l’ anècdota local la Mercè troba a Arbúcies i a CUPA el compendi quotidià de moltes de les seves inquietuts polítiques, cada vegada més prostituides en la política general del país. Amb en Jaume seran els ambaixadors de CUPA a la capital , gràcies a les seves moltes connexions institucionals i a les seves nombroses coneixences en el món de la cultura.
Els darrers anys la malaltia la va atuint, és cert, i la va separant de qualsevol activitat pública però és la desesperança davant d’ un país sense rumb i sense lideratge la que la desmotiva encara més i li emmetzina l’ esperit.
El 22 d’ agost del 2007 la Mercè Junoy i Ricart se’n va anar… Peró, per sort per a tots els que l’ estimem, ens va deixar un llegat prou ric . Va nèixer quan i on la història va disposar. Va viure amb intensitat i amb les contradiccions del seu compromís, en un món canviant. I ens va deixar, per sempre mai més, el seu ferm testimonitge de catalana, cristiana i socialista. No el deixem perdre!
