El 1659 les monarquies espanyola i francesa es van repartir el territori català, fragmentant els Països Catalans en la divisió imposada que actualment coneixem. Aquella divisió no va suposar només un “redisseny” dels mapes existents fins aleshores. Va ser molt més que això, es va aprofundir en la nostra dominació com a Poble, en la imposició política damunt dels i les catalanes.
El 25 d’abril de 1707 les tropes de Felip V entraren a València. Ja fa més de 300 anys de la derrota d’Almansa. L’11 de setembre de 1714 va ser la ciutat de Barcelona la que caigué en mans de Felip V i l’11 de juliol de 1715 la ciutat de Mallorca.
Després de més tres segles de dominació espanyola i francesa i d'inclusió, per la força de les armes, dels Països Catalans en el projecte imperialista espanyol i francès, el nostre poble encara està ben lluny d’assolir unes mínimes quotes de democràcia i autogovern. Encara és l'hora que el català pugui viure amb plena normalitat als carrers dels Països Catalans. Encara és l'hora que se'ns pugui reconèixer la unitat del nostre territori, dividit i fragmentat en autonomies, departaments i estats. Encara és l'hora que els polítics que gestionen les institucions mirin més pel bé del seu poble que pel de la seva butxaca.
Els estats espanyol i francès continuen negant el dret del nostre poble a decidir el nostre futur en llibertat: el dret a decidir com organitzem l'economia al servei dels interessos de la majoria i no d'una minoria poderosa; el dret a prioritzar drets que haurien de ser universals com el de l'accés a la sanitat, a l'educació, a l'habitatge i al treball; el dret de qualsevol persona, vingui d'on vingui, sigui com sigui, a viure lliurement i amb igualtat de condicions ; el dret a viure en la nostra llengua al conjunt dels Països Catalans; el dret a construir una societat de persones crítiques i lliures; el dret a relacionar-nos lliure i solidàriament amb la resta de pobles del món; el nostre dret, en definitiva, a construir un futur sense ingerències ni imposicions de cap mena, en una terra sense explotats ni explotadors.
I ara és l’hora que entre tots i totes construïm la nostra nació. La nació dels i les catalanes treballadores. Una nació que vagi de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, perquè qualsevol projecte que no inclogui aquests dos principis fonamentals serà incomplert i farcit de contradiccions.
Avui a l’Ajuntament d’Arbúcies, la casa que ha de garantir els drets de les classes populars arbucienques, s’hi hissarà la nostra estelada. Una estelada que ha de fer que els arbuciencs i arbucienques se sentin orgulloses i que, esperem, perduri en el temps, però que ben aviat passi de ser un símbol de lluita al símbol de la victòria. Perquè és la bandera que, sí, ens representa a tots els catalans i catalanes que lluitem per poder viure en ple drets. Lluitem pel dret a l’autodeterminació, lluitem per viure amb dignitat, lluitem en definitiva per assolir tots aquests drets que els estats Espanyol i francès fa més de 300 anys que ens van robar.
I això només ho aconseguirem mitjançant la Unitat Popular, ja que la construcció nacional només pot avançar al marge dels marcs constitucionals espanyol i francès. Cal que siguem capaços de desobeir els poders dels estats, que estem disposats a la confrontació, per tal de poder assolir els nostres objectius. I alhora cal que siguem creatius per teixir la nostra nació des de l’activació de les iniciatives populars, com les que avui tenim sobre aquesta taula, que traspassen les fronteres administratives i arrelen en el si del nostre poble.
Visca els Països Catalans lliures i socialistes!
Visca la Terra!
