divendres, 28 de novembre del 2008

LES ARRELS


1 comentari:

CUPA Arbúcies ha dit...

ESTIU DE 1976
La Marxa de la Llibertat, un estiu de combat per la llibertat, l'amnistia i l'Estatut d'Autonomia
A l'estiu de 1976, la Marxa de la Llibertat va remoure Catalunya. Homes i dones, majoritàriament joves, van recórrer quasi totes les comarques catalanes desvetllant les ànsies de llibertat i reconquerint per a la democràcia la voluntat de la gent.

--------------------------------------------------------------------------------


L'Assemblea de Catalunya es va constituir a finals de 1971 amb quatre punts claus en el seu programa:
amnistia, llibertat, autonomia i coordinació amb les altres forces democràtiques.


Es difícil definir, com si es volgués fer un diccionari polític i sociològic, el que en si era la Marxa de la Llibertat per la gent que no la va conèixer, per les noves generacions de ciutadans. És més fàcil descriure-la.

Situem-nos a l'any 1976. El general Franco ha mort a finals de novembre de 1975. Tothom té consciència que ara és l'hora de la democràcia, de retornar a les llibertats que van perdre's amb la Guerra Civil. Esperança i por es compaginen per un igual, però guanya per la força generacional la necessitat d'un canvi. A Catalunya, les forces polítiques clandestines estan ben organitzades i fins i tot la dreta no franquista –i la que ja se'n desdiu– s'organitza perquè també entén –tot i que li costa una mica– que ha arribat l'hora de la democràcia i els partits. Els debats són intensos, alguns cops fets a mitges paraules, altres parlant més clarament. L'Assemblea de Catalunya, constituïda a finals de 1971, és un plataforma unitària de partits, organitzacions sindicals i organitzacions cíviques, que té la immensa virtut política d'haver establert un programa mínim que tothom accepta: els quatre punts. Aquest són: Amnistia, llibertats, autonomia i coordinació amb les altres forces democràtiques de l'Estat. I es resumeixen en un crit que, com tots els eslògans polítics d'encuny, serà engrescador: "Llibertat, amnistia, Estatut d'Autonomia".

Reclamar amnistia
De tots ells, l'amnistia és el primer elements mobilitzador. Fa anys que es reclama. El fet que l'any1975 fos per l'Església catòlica un any Sant de Reconciliació, va fer que es recollissin, a partir d'instàncies de laics catòlics, milers de firmes demanant l'amnistia. Mort Franco, l'amnistia és el primer crit que ressona fort arreu: en recitals de cançó, al final d'assemblees de treballadors sota el paraigua de l'oficial organització sindical –copada en les organitzacions dels treballadors per gent dels sindicats clandestins–, i és el motiu de dues importants manifestacions a Barcelona al mes de febrer de 1976. I arreu de l'Estat espanyol també es demana perquè a cada racó de l'Estat s'ha desvetllat l'ànsia de la llibertat. I l'amnistia és el que també reclama el capellà Lluís Maria Xirinacs que, constituït des de la vetlla de Nadal de 1975 en Captaire de la Pau durant un recés a Montserrat, s'ha plantat davant la Model, on estarà cada dia deu hores, per reclamar l'amnistia. Xirinacs, que ja ha fet dues llargues vagues de fam a la presó, és un home de l'Assemblea de Catalunya i en aquells moments el líder del moviment no violent.

En aquest context Pax Christi, un moviment catòlic sorgit en la postguerra europea que proclama la reconciliació del pobles i l'avenç en la justícia social –per Vilafranca a inicis dels seixanta passarà una ruta internacional a l'estiu deixant molt bon record–, que està per la mobilització per l'amnistia i les llibertats. I en el seu si sorgeix la proposta de fer a l'estiu de 1976 una marxa per les comarques catalanes que no tan sols reclami l'amnistia sinó que ajudi a "establir unes bases de llibertat i de sobirania popular", entroncat tot amb els quatre punts de l'Assemblea de Catalunya. La idea partia d'un vell eslògan i uns adhesius que Pax Christi havia fet a finals de 1975 per la campanya de l'amnistia: "Poble català posa´t a caminar".

A principis de març de 1976 –després de les manifestacions a Barcelona–, l'assemblea de Pax Christi aprova fer la convocatòria pública de la Marxa. Els primers documents diuen: "Convoquem tot el poble català a participar en la marxa de la llibertat que recorrerà les comarques dels Països Catalans durant aquests proper estiu amb un anhel de llibertat i de pau. Serà una marxa no violenta, constantment nova i dinàmica, fita de gent de totes les edats, de totes les condicions i tendències que coincideixen en uns punts de convivència humana", i recorden i expliquen els quatre de l'Assemblea de Catalunya. Xirinacs fa una crida llarga i raonada en què apareixen els trets de la seva filosofia política bàsica que llavors coincidia amb l'esperit de mobilització de molts partits: "les assemblees democràtiques d'estudiants, d'empresa, de barri, de municipi, de comarca, les que cal que neixin i les que ja hi són, totes, impulsades per l'Assemblea de Catalunya, seran la concreció i la vertebració real de la llibertat de la massa sencera del poble. Un poble vertebrat és indestructible. Vertebrem-nos."

La prohibició de Fraga i les samarretes
Fins al mes de maig es fa caliu i promoció de la marxa. De fet, una gran part de jovent que llavors buscava organitzacions polítiques i que estava engrescat, o no, amb organitzacions cíviques, es mou. El 18 de maig, en fa un gran festival al palau Blau Grana per fer l'impuls final abans de començar la marxa.

Les samarretes, amb el logo de la Marxa de la Llibertat –no massa bonic, fins que no se'n troba un de millor inspirat en l'obra d'Antoni Tàpies– seran un dels elements de la propaganda i promoció de la Marxa. I seran un dels principals cavalls de batalla. Perquè...

...el 22 de maig a 2/4 de 3 del migdia per RNE i a les 3 per TVE, el Ministerio de la Gobernación, del qual era responsable Manuel Fraga Iribarne, prohibeix la Marxa de la Llibertat, "ante los efectos imprevisibles de esta iniciativa, que puede llegar a alterar gravemente la convivencia cívica (...) este Ministerio mantendrá por todos los medios legales el orden público en la región catalana y desautoriza desde ahora todo tipo de propaganda o publicidad sobre dicha convocatoria".

Els organitzadors, reunits d'emergència, decideixen aquella tarda mateix mantenir la Marxa i així ho fan saber rebatent els arguments del ministeri de la Governació. Diuen: "Reafirmem que els objectius de la Marxa, com ha dit el ministeri, són relacionats amb l'autodeterminació del Països Catalans i l'amnistia. (...) No creiem necessari desconvocar la Marxa de la Llibertat perquè considerem que és un dret inalienable dels pobles de les diferents nacionalitats existents a l'Estat espanyol d'ésser protagonistes de la conquesta i gaudiment dels seus drets nacionals i democràtics". Com a detall es pot veure com en aquells mesos de 1976 les coses evolucionaven molt ràpidament: el llenguatge polític s'ha fet més concret comparant el text de la convocatòria inicial amb el de la reafirmació del fet que la Marxa es farà. En paral·lel, a la societat hi ha un gran debat obert en el qual les propostes polítiques i socials van apareixent cada vegada més depurades d'edulcorants literaris.

Però el Govern central –llavors no n'hi ha altre– està decidit a reprimir amb duresa la Marxa tot i que viu ell mateix una situació esquizofrènica: dialoga de sota mà amb polítics clandestins, rep pressions de totes menes, autoritza conferències polítiques amb tots els ets i uts, algun mítings... i reprimeix molt i molt. Només cal recordar els fets de Vitòria i les manifestacions de l'1 de maig. El que feia més por als tardofranquistes era la mobilització al carrer i que es parlés d'autodeterminació, per això la repressió de la Marxa va estar en el primer punt de tots els ordres del dia. Abans que aquesta comencés ja van cridar a declarar a la policia tres persones de la presidència de Pax Christi, detenien nois a Vic per ser d'aquest moviment, confiscaven 400 samarretes i 10.000 impresos, 80 persones que feien una caminada inicial a les Borges Blanques van ser dispersades... El cop més "sonat" va ser a Calafell, el dia de la revetlla de Sant Pere –llavors encara es feia arreu–, quan vuit persones del secretariat de la Marxa del Baix Penedès van ser multades amb 100.000 pessetes cada una per portar la samarreta de la Marxa. A partir d'aquest moment lluir la samarreta serà un signe d'alta contestació política!

Cinc columnes que seran sis
La Marxa es va organitzar en cinc columnes que havien de recórrer tots els Països Catalans. Una pujava des de Guardamar del Segura, i tenia el nom de País Valencià. De l'Escala va sortir la columna Tramuntana, d'Oliana la Lluís Companys, d'Esterri d'Àneu la Francesc Macià, de la Sénia la Rafael de Casanova, i de Girona l'Abat Escarré. Si inicialment cada columna havia de fer camí i recórrer pobles i viles, recollint gent, animant grups, fent activitats –perquè d'això es tractava, de dinamitzar cada localitat a partir de la suma de propostes sorgides en la mateixa població–, la prohibició va donar-li un caire ben diferent perquè cada columna va espavilar-se per complir els objectius agafant formes organitzatives diferents.

El dia 4 de juliol era el dia d'inici, i a les quatre viles des d'on s'havia dit que sortirien les columnes hi havia ja molta vigilància. Guardia Civil a Oliana, Esterri i l'Escala, Policia Armada a la Sénia i pobles veïns; a Girona hi ha tensió, de Guardamar se sap poca cosa però es tem que passi el mateix. I realment passa, arreu les forces d'ordre reprimeixen sense massa miraments tot el que sigui Marxa de la Llibertat o en faci olor. El balanç dels dos primers dies va ser aquest:

- L'Escala, 27 detencions de les quals 24 van a la presó

- Oliana, 26 detencions i 12 a la presó

- Esterri, 20 detencions i 20 a la presó

- La Sénia, 30 detencions i 30 a la presó

- Girona, 30 i 30.

- Vilanova, 10 detencions.

Els protagonistes del fets i els diaris i revistes de l'època detallen aquest dur inici. Encara ara impressiona la fotografia de la Guàrdia Civil detenint la gent a la platja de l'Escala. No són fotografies com les que ara hem vist de les protestes del G-8 i les reunions de la mundialització econòmica, però aquells Guàrdies Civils armats amb fusells es troben davant un fet molt nou: els marxaries són gent no violenta, pacifista. I la seva protesta per les detencions anirà per vies desconegudes: vagues de fam, més accions, repartir flors, penjar cartells... La impressió que es tenia arreu era que la repressió contra la Marxa no tenia cap sentit i era del tot inoportuna. Fraga, però, complia la seva paraula.

El Govern, però, està en crisi. El primer govern de la monarquia, que presideix Arias Navarro, amb el puntal de Fraga a Governació, juntament amb oberturistes moderats com Areilza a Exteriors, de Garrigues i altres, no se'n surt en la direcció de la reforma política que volien impulsar. I en un gest de cap d'Estat, el Rei demana a Arias que plegui i després d'algunes giragonses nomena nou president del Govern Adolfo Suárez, un desconegut ministre del Movimiento a qui la majoria de polítics, de l'oposició o del règim, li donen pocs mesos de vida... A Governació hi va Rodolfo Martín Villa, ex governador civil de Barcelona, el qual mantindrà la prohibició de la Marxa i la duresa en reprimir-la.

I ho va fer.

Aquell estiu a Vilafranca
A Vilafranca, el 19 de juny, es dÓna la notícia que s'ha constituït el secretariat per la Marxa de la Llibertat i divulga els elements essencials d'aquesta convocatòria. La vila viu l'ebullició política que es percebia arreu, hi ha partits organitzats i en fase d' organització, s'ha establert l'Assembla Democràtica, s'han fet les Terceres Vies durant el mes de maig i juny amb presència dels grans partits polítics de l'oposició democràtica, hi ha malestar laboral en diversos indrets –la crisi Tractor serà la més fonda–, els pagesos també reivindiquen i a les cases sindicals hi ha problemes. Al mes de juliol es fa la segona gran manifestació a la vila, per l'amnistia. La Marxa serà un element més de la mobilització a l'estiu del 1976. La premsa local en segueix algun detall però fa molta mes atenció als problemes interns de la vila i la comarca

I, com cada estiu, es parla de festa major i es segueix amb atenció el moment casteller que abans de la festa major té les fites de Llorenç del Penedès i la Bisbal. Les quatre colles punteres del moment són les dues de Valls, els Nens del Vendrell i els Castellers de Vilafranca, i el sostre dels castells està en els dos de vuit amb folre i el tres de vuit. Els vilafranquins han fet el primer quatre de vuit de la temporada al mes de juliol a la festa de carrer de la Vall del Castell –llavors en deien Màrtirs Street–; els Joves de Valls, a Llorenç, han fet el seu segon quatre de vuit de la temporada, amb la torre de set i el tres de set aixecat per sota; a la Bisbal fan el mateix i els Nens del Vendrell només carreguen la torre de set i fan intents de quatre de vuit i de tres de vuit. Per la festa major de Vilafranca, en la quals actuaran quatre colles –les dues de Valls, Vendrell i Vilafranca– el panorama casteller mostra el seu tremp i els grans triomfadors de la jornada seran la Vella i els Nens del Vendrell, que faran la torre de vuit amb folre (Vella) i el tres de vuit (el Vendrell). Els Joves carregaran per primera vegada en la seva història el tres de vuit i Vilafranca carregarà un quatre de vuit i lluitarà debades amb la torre de vuit i els tres de vuit.

Caminants empaitats
La Marxa fa marxa. Policies, detencions, actes festius, manifestacions, banderes, vagues de fam... De la cronologia sumària que els mateixos organitzadors de la Marxa van publicar en acabar-la, destaquem:

-24 juliol: es comença a Rià, al Conflent, la columna Francesc Soler.

-25.07: vaga de fam a Ripoll de 7 marxaires protestant per les repressions sofertes.

-29.07: els vaguistes de Ripoll són empresonats a Girona.

-31.07: quatre marxaires fan vaga de fam a Vic.

- 3.08: assembla general de tots els marxaires; fa un mes de l'inici. Seguir.

-4.08: detenció dels vaguistes de Vic.

-19.08: Fets del Vendrell.

-28.08: Montserrat, molta repressió policial; 2 ferits greus i detencions.

-4.09: atemptat terrorista de l'extrema dreta a Tàrrega, un caminant ferit i es crema una casa.

-10.09: al Vilosell (les Garrigues) detenció de 45 marxaires.

-11.09: Final de la marxa, a Poblet. Setge policial que impedeix que la gent entri al monestir..

-12.09: acte final de la Marxa a l'església de Poblet on hi poden entrar 300 persones.

La crònica fotogràfica, però, és més explicativa. Hi ha manifestacions a Masquefa, Castellterçol, a les 6 Hores de la Cançó de Canet, a la Garriga, a Montblanc, a Bor de la Cerdanya, a la plaça del mercat de Solsona, al carrer Major de Berga, a Argelers, a Anglès... Es llencen globus a Llimiars (Pallars), es fan xocolatades a Manresa, sardanes a Cardedeu, Palamós i arreu, es pinten murals populars a Montblanc, es fan cercaviles festives a Sant Quirze de Besora, a Torroja, festivals de cançons, festes-happenings com la de Granollers, focs de camp a Santa Coloma de Queralt, es planten arbres de la llibertat, com el de Montblanc, actes d'homenatge a Macià, Companys, Casanova, Escarré, Pau Casals, s'arreglen i endrecen fonts com va fer-se a Valls i a Torrelles de Foix, actes a la platja com el de Sitges..., i es pengen moltes banderes, es fan encadenaments, silencis, mítings...

La marxa, malgrat la prohibició, era un principi dinàmic, festiu, no violent que volia fer política passant-ho bé. Va ser un bon moment de conscienciació popular i també una bona manera de fer perdre la por a la gent, malgrat que també en va desvetllar.

Els llocs més conflictius –i potser aquests record ha perdurat mes que no pas l'altre, el festiu i conscienciador– van ser als quatre punts d'arrencada, en especial l'Escala. El 10 d'agost a Vic, amb cops de porra de la policia a diversos marxaires, a Manresa el 9 d'agost, a Sant Cugat del Vallès el 22 d'agost, a Tàrrega el 2 de setembre...

Pel record penedesenc cal consignar el Vendrell i Vilafranca. Al Vendrell va haver-hi duresa, molta. A Vilafranca, al cap de pocs dies, el seny de tots es va imposar.

La Marxa al Penedès: el Vendrell
La columna que va arribar al Penedès –a les tres zones– era l'Abat Escarré. Havia sortit de Girona i havia patit la mateixa duresa que les altres columnes. Va baixar per la Costa Brava, el Maresme i entrà al Barcelonès per Badalona. Va tenir actes importants a la Bisbal, a Sant Feliu de Guíxols, a Blanes, a Arenys. Va patir detencions i algun desànim a Barcelona on va trobar poca receptivitat. Pel Baix Llobregat va remuntar el riu, a Martorell enfilen el Penedès i tenen una gran rebuda a Sant Sadurní on les rep una vila plena de banderes catalanes, sardanes i cava. D'allà passen a Sant Pere de Ribes on també troben una gran i amical receptivitat.A Sitges reuneixen prop de 1.000 persones al Cap de la Vila i l'alcalde s'imposa al cap de la Guàrdia Civil que volia reprimir; tot amb tot un guàrdia civil va arribar a empaitar marxaires dins el mar... A Vilanova troben aires de festa major a la Geltrú i a Calafell, on van caure les primeres multes a les samarretes, no hi ha ni un guàrdia civil... I el 19 d'agost arriben al Vendrell.

Hi ha dos testimonis escrits que expliquen el que va passar al Vendrell. Un és el de la crònica general de la Marxa. L'altre de Joan Reventós.

Recull la crònica: "A la tarda, una ballada de sardanes fou la gota d'aigua que va fer sobreeixir un got, diuen, excessivament roig. L'alcalde assumia sota la seva responsabilitat, l'ordre de la vetllada sardanística. I la força pública, tot desobeint les ordres dels representants del Govern Civil, carregaren indiscriminadament i contundentment. El poble resistí, la cobla callà i aquella tenora alegre plorava un gemec de llibertat. En Joan, en Ferran i en Joan Reventós eren detinguts sense cap mena d'acusació ni d'infracció. (...) Va haver-hi més detencions."

Sembla que la gentada que va concentrar-se en arribar la Marxa davant la casa Pau Casals va espantar la Guàrdia Civil. Allà només hi va haver coets i clavells. Unes pintades van fer que detinguessin un marxaire, i això va fer pujar de grau l'ambient. L'alcalde es va moure per evitar que la tensió creixés...

Reventós ho ha a deixat escrit així: "Ahir la marxa va arribar al Vendrell. Rebuda cordial i simpàtica. Avui hi ha prevista una ballada de sardanes. De la platja, amb la meva muller i els fills petits, anem a la vila. Passejo pels carrers. Molt jovent de tota la comarca a la plaça Nova, a la muralla i al carrer dels Cafès. La consigna és ballar la primera sardana i després iniciar l'adhesió a la Marxa. A la Rambla, la cobla fa sonar les primeres notes. El cos antidisturbis de la policia armada pren posicions als extrems de l'avinguda. Comença la sardana, entro en una de les anelles. Fa temps que no en ballava. Acaba, s'inicien els aplaudiments i alguns crits. Un caporal dels antidisturbis s'atansa i m'indica amb males formes que l'acompanyi, a mi i a un marxaire. Ens demana la documentació i em fa pujar al jeep que ens porta al cuartel de la Guàrdia Civil.(...) Em deixen lliure però retenen els altres, tenen interès que me'n vagi de pressa. En sortir, arriba en Simó Recasens, el batlle del Vendrell, company de jocs d'infantesa. Ell i dos regidors m'expliquen el que han fet els antidisturbis pels carrers de la vila. Torno a peu, els carrers són deserts. La meva dona m'explica amb detalls les violències que han passat. A la Rambla, al carrer dels Cafès. A ella mateixa l'han aturada al carrer Alt, el canó de la metralleta apuntava al cap del meu fill petit que encara no té tres anys".

La carregada de la policia va ser dura. Detencions i bufetades. Les entitats exigeixen responsabilitats a l'Ajuntament i arreu el mot dimissió apareix. A l´endemà hi ha una tancada a l'església, Guàrdia Civil a la plaça de l'Ajuntament, ple del consistori... Es demana la llibertat dels detinguts. A les dues de la nit els tancats a l'església surten i hi ha la promesa que els detinguts també seran posats en llibertat. Joan Reventós registra que "una veu en la nit crida: visca la Marxa de la Llibertat! Dos dies més tard dimitia en bloc l'Ajuntament del Vendrell."

La Marxa a Vilafranca
Amb aquest precedent, la següent fita és Vilafranca després que la Marxa estigui a l'Arboç durant la festa major. També la Marxa havia fet coincidir la seva arribada i estada a Vilafranca amb la festa major. El precedent del Vendrell fa témer que es puguin repetir els fets i que, amb l'engrescament general que hi ha per la festa major, encara pugui ser pitjor. Per tot això hi ha diverses gestions per evitar un daltabaix. De les persones que van intervenir-hi no n'ha quedat cap testimoni personalitzat, només els relats genèrics. Són prou eloqüents.

"Arribem a Vilafranca cinc dies abans del previst. El vell casalot, antiga escola de subnormals, prepara la nostra acollida", diu la crònica de la Marxa. Segueix: "La raó per la qual hem arribat abans del dia previst és la persecució a què som sotmesos. Si seguíem amb exactitud les dates pre-fixades ens arriscàvem cada cop més; a cada poble que arribàvem ens estava esperant la força pública i això desmereixia les nostres accions i limitava d'alguna manera l'assistència de la gent". Els marxaires instal·lats a Vilafranca simulen ser un grup de teatre; van cada dia a fer actes als pobles de la comarca: a Torrelles de Foix, a Sant Pere de Riudebitlles, a Sant Pau d'Ordal on hi ha grups que els donen suport. A Vilafranca quatre membres de la columna i un del secretariat local es reuneixen amb gent de l'Assemblea Democràtica. "Calia prendre una alternativa d'acció al cap de comarca. La festa major, de fondes arrels populars, era quelcom intocable i no polititzable, fins i tot per la mateixa Assemblea Democràtica local. Això ens va portar cap a la recerca de nous mitjans per atreure la població de Vilafranca els quals si bé podien donar una imatge folklòrica que enriquís la mateixa festa, tinguessin una forta simbologia pels nostres objectius".

El setmanari Tothom, després de la festa major, explica el pas de la Marxa i en una crònica ben assabentada es fa ressò que dies abans hi havia clima de por: "és més, alguns elements de l'ultra-dreta vilatana, desitjosos de crear un clima d'incertesa i neguit entre els vilafranquins, havien fet córrer versions inimaginables sobre el que es proposaven fer els marxaires en els dies d'estada a Vilafranca tendint a fer creure que es tractava d'una provocació a la violència; des de les pàgines del nostre col·lega setmanal (es refereix a Panadés) que parlaven de 'coacció' fins als designis bunkerians que profetitzaven una diada de Sant Fèlix 'sangrienta', així en castellà". També l'Assemblea Democràtica va explicar, en un comunicat al cap d'uns dies, les gestions que havia fet: "contràriament a l'afirmació del senyor alcalde –ho era en Pere Martí, designat directament pel Govern Civil–, aquest secretariat no ha negociat amb l'alcaldia en cap moment la no politització de la festa major sinó que va demanar la no intervenció de la força pública contra la marxa de la Llibertat".

Els marxaires van pensar fer a Vilafranca una passejada en tartana, però no van trobar prou cavalls, llavors van decidir fer una carrossa al·lusiva al Penedès: un globus simulant raïms, unes bótes de vi i una enramada de pàmpols... I preparen clavells, caramels, capses de llumins, octavetes per a reptar el dia que facin l'entrada a la vila. Com que són dies de pluja, aquesta s'ajorna. Hi ha molta Guàrdia Civil i policia social per la vila.

El dia 28 d'agost, el pregó, a causa de la pluja, s'ha de fer dins de Santa Maria. A la plaça i als carrers hi ha molta Guàrdia Civil. No intervé però en acabar el pregó fa dispersar els grups que es formen a la plaça. En el pregó, Joan Anton Benach fa esment de la Marxa de la Llibertat i diu que se l'ha de "saludar cordialment i hospitalàriament amb alegria i sense neguits" i recorda els quatre punts de l'Assemblea de Catalunya per afirmar que la Festa Major ha de ser "el pòrtic vilafranquí de la magna festa major de la Llibertat". Un comentari sortit en el número de festa major del Tothom, que aquell mateix dia s'havia posat a la venda, demana seny a la dreta "actiu, dinàmic, que porti a una expressió lliure, a una comprensió de les peticions i a una acceptació dels joves. L'exemple de Sant Sadurní ha d'evitar que passi el mateix que al Vendrell".

I la marxa va arribar. El dia 29, abans de la tronada.

La crònica de la Marxa ho recorda així: "Cap al migdia la rambla era plena de gom a gom. Unes mil persones es congregaven entorn la carrossa. Els trons, el vi, el caramels, els clavells, els llumins, el color, la simbologia de la carrossa eren prou evidents per atreure-les. La força pública, agafada de sorpresa, no va aparèixer fins als últims moments; quan va arribar, va fer marxar el tractor i la carrossa i crea un espectacle que, veritablement, no entrava dins del nostre programa: córrer i empaitar amb les sofisticades armes la inofensiva carrossa. La presentació de la Marxa va fer-se tot seguit a l'església romànica de Sant Joan".

El Tothom ho explica d'aquesta manera: "El dia 29, diumenge, la Guàrdia Civil estava repartida per la rambla i carrers cèntrics. Tot i això, els de la marxa van poder passejar-se per les rambles i fins davant l'Ajuntament, amb una carrossa guarnida amb pàmpols i globus que simulaven raïms. En el recorregut repartien caramels i globus entre la mainada i clavells i capses de llumins i vi amb porró als vianants. Això passava poc abans de la tronada i a dins de la capella de Sant Joan es va fer un acte en el qual l'Assemblea Democràtica de l'Alt Penedès dóna la benvinguda a la Marxa convidant-los a assistir a la festa major mes típica de Catalunya; es llegí el Manifest per la Ruptura, de l'Assemblea de Catalunya".

Les fotos de la carrossa i del repartiment de clavells són de les que la Marxa va divulgar després en recapitular els fets. Les cròniques detallen també que els marxaires van participar a la pinya dels castellers, i que en les sardanes de la tarda del dia 29 va cantar-se Els segadors. A la nit hi havia organitzada per l'administració de la festa major una mostra de cançó popular al camp de futbol –el vell camp ja desaparegut de la Creu de Sant Salvador-i allí hi actuaven cantants bascos, gallecs i catalans. La gent de la marxa hi era i invitava a pa-amb-vi-i-sucre... El recital va durar quatre hores i van sentir-se tots els visques i goras de rigor.

Les negociacions entre l'Assemblea vilafranquina i els marxaires, de les quals ningú ha parlat amb detall ni se´n deu haver guardat cap document, també feien referència que el dia de Sant Fèlix no s'aprofités la concentració castellera per a cap acte que creés aldarulls. La gent volia castells i festa no violenta. El marxaires van entrar a Sant Joan i van desplegar una pancarta des del campanar. "Marxa de la Llibertat. Poble català posa't a caminar". Grans aplaudiments de tota la plaça. I una de les perilloses samarretes de la Marxa va ser posada a la creu que corona la façana de Sant Joan.

El Tothom acaba la crònica dient: "les perseguides samarretes també van aparèixer en diverses ocasions i es feien fonedisses a l'acostar-se la força pública", i com a resum dels fets diu: "el pas de la Marxa per la vila va ser un ingredient més de la festa major i demostraren que totes les pors i recels eren infundats: la marxa és pacífica i respecta les tradicions". Però assenyala: "va viure's una festa major com assetjada amb piquets de vigilància a les quatre cantonades de la plaça. I què ha passat? Res. La marxa ha estat present a la festa major recordant quatre coses bàsiques que no poden oblidar-se, ha repartit clavells i flors, i ha col·locat una pancarta al campanar de sant Joan arrencant un fort aplaudiment de quatre de vuit".

La festa major del 1976 va ser la de la Marxa, però també va ser, i de manera més fonda, la del pregó. Aquesta però és una altra història de la qual igualment se'n fan enguany els vint-i-cinc anys.

La Marxa acaba a Poblet
La Marxa de la Llibertat tenia previst acabar a Poblet, el dia 11 de setembre, on confluïen les sis columnes. Va ser difícil atendre l'objectiu perquè la Guàrdia Civil va seguir assetjant els marxaires i va voler impedir de totes totes la concentració de Poblet. No ho va aconseguir. Els marxaires van patir per arribar-hi, però unes 300 persones, el dia 11 de setembre i l´endemà 12, van poder acabar la Marxa de la Llibertat tal com havia estat previst que fos. En constatar els èxits i les dificultats i sobretot la persecució que van tenir, el marxaires diuen al comunicat final: "la resposta popular ha demostrat una vegada més que els Països Catalans són prou capaços de viure i evolucionar dins la llibertat i la pau amb la no violència. (...) Els Països Catalans han començat a exigir el seu dret a l'autodeterminació que ens permeti desenvolupar-nos com a poble amb una cultura i uns costums, una forma de vida i una manera de pensar pròpies".

El mateix dia 11 de setembre, va poder-se fer la primera celebració de la Diada Nacional de Catalunya. A Sant Boi, després de moltes negociacions. Allà els representants de l'Assemblea de Catalunya i de les instàncies polítiques unitàries van reclamar el que es volia: llibertat, amnistia, Estatut d'Autonomia.

http://lafura.cat/suplements/arxius/ARXIUS/MARXALLI/COPULL.htm

www.xirinacs.cat