PUBLICAT
A EL PUNTPUBLICAT
A L'ACTUALITAT DEL BAIX MONTSENYLa política municipal a la Vila d’ Arbúcies ha tingut sempre un aire d’ excepcionalitat. Tanmateix, aquesta és una visió forana de la jugada. El paràmetres de “ normalitat política” imposats per la transició postfranquista van carregar la via democràtica d’ Arbúcies – i de la CUPA- amb el llast – estigma per a més d’un - d’ experiència no homologable i per tant estrafolària, aillada i circumstancial. I la projecció mediàtica la va difondre abastament, a voltes amb complicitat, a voltes amb frivolitat.
La paradoxa rau, doncs, en que, per a la majoria dels arbuciencs i arbucienques, aquesta era la nostra normalitat. Forjada a partir de condicions històriques determinades i de voluntats i conviccions ideològiques prou fermes.I si algú en dubte que intenti aprofundir una mica en l’ anàlisi causal de les 6 legislatures consecutives guanyades per CUPA, amb majoria absoluta.
L’ anormalitat democràtica, per una bona part d’ arbuciencs i arbucienques, era – i és- la partidificació i tots el seus efectes col·laterals (1), la devualuació del concepte i la praxi de la participació ciutadana, el menypreu per debatre i superar els límits, conceptuals i territorials, de la democràcia de baixa intensitat que patim.
La visió condescendent de les forces polítiques “ normalitzades” sobre el cas Arbúcies, en la seva fase d’ arrancada, va anar derivant cap el distanciament, per passar després a la crítica i finalment a la hostilitat directa, encara que no sempre pública. Calia no patinar. CUPA guanyava elecció rera elecció per majoria absoluta . L’ invent era difícil de desautoritzar, al menys obertament i de manera global.
La línia de flotació de CUPA – on fent-hi un forat el vaixell es podia enfonsar- era la unitat. Primer l’ ERC d’ en Colom ( 1995 ), després el PSC van intentar jugar a artificiers, però no van trobar complicitats- ni locals i encara menys a l’ interior de CUPA- No pas encara.. Però sí al 2003. Alguns militants locals d’ERC, van esperar en va que la pluralitat de CUPA li fes trencar el pacte de reconeixement mutu, emparaulat oficialment el 2001, per poder acusar-la, d’ aquesta manera, de no voler la unitat de l’Esquerra Nacional. La visió política responsable i la generositat ideològica de la majoria de la militància els va obligar a estripar les cartes i assumir la responsabiltat històrica d’ iniciar el desmembrament de la unitat popular.
Tot això és història i història sabuda.. Un cop oberta la caixa de Pandora, el PSC i ICV-EPM s’ hi van apuntar amb entusiasme mal disimulat. Per fí! Darrera de tot plegat, només interesssos partidistes i ambicions personals. Ni debat ideològic ni propostes tàctiques: CUPA ha de plegar perquè la normalitat som nosaltres!!.
I va arribar la “ normalitat.. 2003, desapareixen les majories absolutes. És fan pactes
- tots contra CUPA- És igual que siguin contra natura. El resultat final, ERC+AIPA: Ingovernabiltat, sectarisme, mala gestió. 2007: atomització, 7 llistes. CiU , primera força a les autonòmiques, esdevé extraparlamentària!
CUPA en un acte de responsabilitat democràtica fa possible sortir del cul de sac de la “normalització”. Però la malaltia de la partidificació és greu i endanya el cos polític arbucienc. La malura esclata quan de nou CUPA denuncia l’ incompliment del pacte i abandona el govern, per responsabiltat i coherència.
Som ara mateix. Els detalls els sap gairebé tothom. Pressupost rebutjat, moció de confiança perduda per ERC. Cants de sirenes i maniobrerisme tàctic d’ EPA a dojo.. I ingovernabilitat, sectarisme i mala gestió! Tot plegat un preu massa car per una racció d’ aquesta “ normalitat”. No us ho assembla?
Tanmateix hi ha solucions. N’ hi ha una des de la responsabilitat democràtica: un govern d’ unitat. Primer el poble! I més d’una de matemàtica. La més clara: ERC-EPM = 9 regidors sobre 13. Majoria amplíssima. El que no hi ha és voluntat política!
Davant de la gravetat de la situació, fins i tot el PSC s’ ha vist en la necessitat de fer una crida a la superació dels interessos de les sigles (2). El que no vol veure i no pot dir, tampoc , el PSC, és que la situació actual és la culminació del procés de “normalització”., del qual ell ha estat paladí fidel i responsable directe. Que s’hi ha arribat en només 6 anys..I que si posem els interessos populars com a prioritat- com hauria de ser en democràcia, oi? - no arribarà pas la solució.
Ras i curt. L’ atzucac actual de l’ Ajuntament d’ Arbúcies no tindrà sortida fins que el Sr. Zamorano i el Sr. Garriga, tinguin garanties plenes que la seva carrera política, i per tant els seus interessos de butxaca, no perillen ara mateix i sobre tot, a partir del 2011.
De totes les vocacions, la política és la més noble. De totes les professions, la professió política és la més vil. El pensament de Rubem Alves (3) és contundent. Aplicat al cas que ens ocupa em faria una mica menys infeliç tenir la certesa que tot plegat és una expressió més de l’ excepcionalitat arbucienca - la d’ara, és clar-. Molt em temo, que la realitat regira a l’ inversa – com un mitjó- el meu desig ingenu: més aviat és l’aplicació local de la “ normalitat política” generalitzada imposada pel sistema. Us serveix d’ exemple proper la situació actual del país?
Jaume Soler i Pastells
Ex Alcalde d’ Arbúcies
Militant de la CUPA
(1)El resultat de la partidificació que intentava substituir la relació de submissió “ cacic-local- ciutadà” per una forma d’ acció participativa, ha representa en moltes ocasions, portar a un altre model de relació igualment desigual que es basa en l’ expropiació de la influència sobre el govern local per part dels polítics professionals. Joan Subirats. Elements per a un balanç. 1989. 10 anys d’ Ajuntaments democràtics. Federació Catalana de Municipis
(2)Entesa i Esquerra s’ han entendre ( lideratges qüestionats). ALTAVEU n 18 maig 2009
(3) Sobre política i jardineria Rubem Alves
Agenda Llatinoamericana 2008 “ La política s’ ha mort...Visca la política”
